El pati de Ses Escoles

 El jardí de Ses Escoles, aquest que tantes vegades travessam d'una part a l'altra i quasi sempre sense posar-hi esment, forma, amb tota seguretat, el millor patí d'escola pública de Mallorca.

 Segons conten els que hi eren, aquest jardí és conseqüència d’una cursa de braus. Aquella que persisteix encara en la memòria col·lectiva dels llucmajorers, la de Santa Càndida de l'any 1956, aquella que es va fer al pati buit de l'escola, aquella en que el brau que havia de torejar el torero Misseró va botar el cerc

le de carros que constituïen la plaça i va fugir cap a foravila, aquella en que fadrins, casats, celadors, Guardia Civil i torero  passaren  la nit encalçant el pobre animal per ametlerars i rostolls.

Aquell any, en tornar de vacances, el director de l'escola es va prometre que una cosa així no havia de tornar a passar. Planificaria un jardí, les pasteres del qual si bé permetrien als nins i nines gaudir del pati també impedirien, per sempre més, la celebració de cap altre espectacle taurí.

De tot això ara n’ha fet cinquanta anys, per aquest motiu s'ha fet un homenatge públic al creador del jardí, el mestre Pedro Urbina Mínguez, s'han publicat entrevistes i records a la revista local, s'han penjat plaques commemoratives al jardí i a l'entrada del centre i els mestres i alumnes han treballat el seu record i la seva obra.

Serveixi aquest article de l'agenda escolar com a homenatge personal al pati i al seu creador d'un estre de Ses Escoles,un que estima les plantes,totes les plantes,fins i tot aquelles que s’anomenen "males herbes" i de les quals tan ric és el nostre jardí.

Hi ha al jardí al voltant de 60 arbres de 13 espècies diferents, alguns tenen 50 anys, altres són més joves i s'han sembrat per substituir aquells que s'han mort durant aquests anys.

Aquesta és la relació de les espècies sembrades, per ordre d'abundància i del lloc més adient per observar-les:

El més abundant es el Pebreboner (Schinus molle L.), també anomenat en català Pebrell desmai o Pebrer bord i que en castellà es diuFalso pimentero, n'hi ha 10 exemplars, alguns ja grans i esponerosos, són els dos darrers arbres a banda i banda del passadís central just davant direcció. És un arbre d'origen sud-americà, poc exigent es fa gran amb molt poc temps, per això és molt corrent a carrers i avingudes.

La segona espècie en abundància és el Baladre (Nerium oleander L.) també anomenat en català Llorer rosa i que en castellà es diu Adelfa, és una planta cultivada a Mallorca però que és espontània als torrents d'Eivissa. Al nostre jardí és un arbust sembrat a l'ombra d'arbres molt més alts a les pasteres que conformen el passadís central.

Es podenobservarvuit exemplars de Llimonera (CitruslimonL.),elslimoneros encastellà, sembrats a les quatre pasteres alineades horitzontalment al fons del jardí. Sembla ser que don Pedro Urbina els va sembrar amb la intenció que subministressin llimones al menjador de l'escola. Són arbres originaris del sud-est asiàtic, de mida petita amb nombroses rames que tenen espines dures i gruixudes.

Als dos laterals de la part central del jardí hi ha vuit pasteres rodones ocupades per Figueres (Ficus carica L.), higuera en castellà, algunes de les quals de grans dimensions. És un arbre originari de la Mediterrània oriental i de l'Àsia Menor, de la família de les moràcies i del mateix gènere dels ficus tan comuns als nostres jardins. Arbre que es conrea per aprofitar les figues, receptacle carnós de les seves petites flors. A Mallorca viu també naturalitzat als penya-segats i als llocs més ombrívols de la Serra.

A banda i banda de l'entrada i als dos extrems del seu costat, dins pasteres quadrades hi trobam cinc Fassers de jardí (Phoenix canariensis), també anomenats Palmera de Canàries i Palma canaria en castellà, com el seu nom indica és una planta originària de les Illes Canàries. Es una germana del Fasser datiler de la qual es pot diferenciar per tenir un tronc més gruixut i baix, fruits no comestibles i aguantar millor el fred.

L'Arbredel'amor (CercissiliquastrumL.),ÁrboldeJudas encastellà,ésunalleguminosa originària del sud d'Europa i de l'occident d'Àsia que pot arribar al 4 metres d'altura. Les seves fulles són simples, grans i en forma de cor. Les flors són rosades i neixen en nombrosos raïms. Cultivat als jardins per la seva floració espectacular produïda abans que brotin les noves fulles. Al nostre jardí n'hi ha cinc exemplars, dos d'ells són els segons arbres de les dues primeres pasteres a banda i banda del passadís central.

La  Parquinsònia (ParkinsoniaaculeataL.),querepdiversosnomsencastellàcomCina, Cinacina, Espinillo, Espino de Jerusalén o Palo verde, és una altra lleguminosa arbòria. Al nostre jardí hi podem comptar quatre exemplars, el més espectacular dels quals es troba prop de l'entrada de direcció, a la dreta si hi volem entrar. És un arbre que pot arribar als vuit metres d'altura que originàriament viu a les voreres dels rius americans des de Mèxic fins al nord de l'Uruguai.

La  Xicarandana (Jacaranda  mimosifolia  D.),  anomenat  Jacaranda  o  Palisandro en  castellà, originari de Sud Amèrica és un arbre espectacular quan és en floració, aquesta es  produeix a finals de maig i principis de juny, les flors de color entre blau i violeta apareixen abundosament al final deles branques i abans que neixin les noves fulles. El fruit també és molt característic, pla i en forma de castanyeta.  Al nostre jardí es poden observar  a banda i banda dels fassers dels costats  de l'entrada.

L'Acàcia  blanca (Robinia  pseudoacacia  L.) té nombrosos  altres  noms  comuns  en  català com Acàcia de bolla, Acàcia falsa, Almussafes, Castellserà, Càcia, Robínia o Ultramort segurament com a conseqüència de la seva abundosa utilització com a ornamental als nostres carrers i avingudes ( en castellà  Acacia  blanca  o  Falsa  acacia).  És  originari dels  Estats  Units  i és  la  tercera  espècie lleguminosa arbòria del nostre jardí. Aquí n'hi ha dos exemplars, un d'ells és el primer arbre de la primera pastera de la dreta quan entram.

Dins  una  petita  pastera  rodona,  a  la  dreta  quan  entram,  podem  observar  un  únic  ejemplar d'Atzaroler (Crataegus azarolus L.), Acerolo en castellà. És un exemplar petit, segurament sembrat fa pocs anys. És una planta de la família de les rosàcies com els rosers dels nostres corrals però també com la majoria dels arbres fruiters dels nostres horts com l'ametler, l'albercoquer, la prunera o el cirerer. Originari del Mediterrani es conrea pels seus fruits, les atzeroles, de color vermell, comestibles, que maduren el mes de setembre.

El  Miòpor (Myoporum tenuifolium G.) en castellà anomenat  Siempreverde, és un arbust que pot arribar a fer-se un petit arbre. Originari d'Austràlia s'usa molt a jardineria per fer tanques, de fet les tanques verdes de la plaça Rufino Carpena, al davant de les escoles són fetes de miòpor. Al nostre jardí és el primer arbre de la primera pastera a l'esquerra al entrar al jardí.

El Lledoner (Celtis australis L.) és l'Almez dels castellans. És un arbre que pot arribar als 25 metres d'altura, com el monumental exemplar del monestir de Lluc. Encara que originari del Sud d'Europa, Oest d'Àsia i Nord d'Àfrica no és autòcton de les Illes Balears. Ha estat, però, sembrat des de l'antiguitat a les clastres de les possessions mallorquines per la seva ombra fresca a l'estiu. Alguns d'aquests lledoners tenen ja més de 600 anys. El seu fruit és comestible encara que té molt poca carn. Al nostre jardí n'hi ha un sol exemplar, relativament jove, és el darrer arbre de la primera pastera a l'esquerra en entrar al jardí.

L'arbre de la caseta pels ocells, el primer de la darrera pastera a la dreta del passadís central, és un Cinamó (Melia  azedarach  L.)  també  anomenat  Arbre  dels  rosaris  pel  fet  que  s’en  feien d’econòmics amb els seus fruits, que son petites bolles de color marró. En castellà té nombrosos noms, Acederaque, Alelí, Cinamono, Fruto del paraíso, Melia, Mirabobo o Árbol de rosarios. És originari de les altes muntanyes de l'Himalaya i s'ha adaptat molt bé com a arbre ornamental de carrers i passeigs.